I el més estrany de tot és adonar-te que ets un membre més dins un ritme frenètic i fred, però que tu intentes fer-te el teu lloc. I sembla que l'has trobat. Felicitats. Només t'ha calgut un mes per passar de ser una turista a una immmigrant. Ara ja saps que ser de Barcelona fa somriure al receptor, sempre. I que cada divendres a la nit el mateix home agafa el bus Eglinton West 32 igual que tu per tornar a casa i baixa a Montcalm Avenue, com tu. Ell torna de treballar i tu has begut massa cervesa. Tu continuràs recte i ell girarà a la primera cantonada a la dreta. Pel camí, pots sentir-te acompanyada telefònicament parlant amb un gallec amb el qual el primer dia et vas prometre no parlar ni una sola paraula en castellà. I ara ja t'és igual, perquè sense saber-ho, et concedeix un moment de pausa mental. I sí, eres incapaç d'entendre el Patric, perquè el seu accent coreà t'impedia desxifrar el què deia, i que ara tan sols amb una mirada saps que està a classe tan avorrit com tu. Potser és que us heu fet amics. I tot és perfecte i de pel·lícual. Però continues esperant el moment d'arribar casa i obrir la safata d'entrada. Ella et permetrà connectar-te unes línies al món real i elles també fan que Toronto sigui especial.
Perquè some things in life may change, and some things they stay the same, like time.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
a veure ja veig q no has pillat q estic pre-menstrual! :)
"sentir-te acompanyada telefònicament parlant amb un gallec"
M'agrada que algú t'acompanyi cap a casa telefònicament, com feia jo quan tornaves de la pastisseria, de la uni o de bcn. li pots dir que ara deixo q sigui ell, però q no s'hi acostumi ;)
has vist lleons? :)
feliç mes!!!!
la safata d'entrada porta noticies meves aquest cop! :D
Felicitats, sí. Aquesta és la paraula. Enhorabona en majúscula.
but please do not find too much happiness unless you want me to join the film
jo també estic premenstrual, òstia
Publica un comentari a l'entrada