Repeat

Tinc el cap més allà que aquí. Se'n diu melancolia, potser. Cada cop noto que tot va massa ràpid. Trepitjo sense mirar on poso els peus. Dime si serás capaz de aprender todo lo que queda. Porque yo no. Que ya no hay espacio para ir despacio y que hemos olvidado el sabor de los segundos. Potser sí. I que solo amanece una vez cada día. Sí, no? De repente luz me deslumbró i ara veig la vida amb pampallugues. Para al final darte cuenta de que todo es mentira. Això és savidapassa, patxanga o ganes de menjar-se el món i no saber per on començar.