No sé per quina raó no vaig escriure res sobre els tres mesos. Em devien estar passant massa coses per dins com per escriure-les per fora. Ara que m´he ordenat penso que potser és el pas de la primavera a l'estiu, de la neu als trenta graus, del blanc al verd, d'amics, de comiats, de viatges, d'un Sant Joan fora de casa i de mirar més enllà de demà per primer cop en quatre mesos. He viscut el punt més àlgid adonant-me´n i, només per això, ja no em puc queixar.
"Qualsevol cosa perd part de l’encant si te la mires molta estona, i la realitat del dia a dia enderroca les ciutats mitificades". Això ho vas escriure tu a Amsterdam quan vivies la meva vida, ara fa dos anys. I en aquest cas, Toronto ha guanyat encant amb els mesos i les persones, però Canadà ja no és un país mitificat. O sí, ho és, tant com ho és aquesta experiència. I per això, no m'importaria ser canadenca de per vida.
Si sabeu d'algun lloc on pugui comprar ganes de tornar, aviseu-me, si us plau.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
És estúpid, però el verb tornar implica ser d'un lloc i, per tant, tornar-hi. Si aconseguíssim ser de nosaltres i d'arreu, no hauríem de tornar enlloc.
Ara es podria parlar que els llocs són les persones i no els territoris, que els amics són l'única pàtria possible i bla bla bla.
En fi, que el teu post era molt bonic i el meu comentari l'esguerra. Ho continuaré intentant xD
Fa calor (que canten aquells) i al país de la paella la sangria i el flamenc és impossible dormir!
A més tinc examen de periodisme literari (glups) i toca mirar-se algo!
L'únic alicient possible és la mudança. Tornar i endreçar-te la vida, treure la pols i comprar mobles nous. El pis buit per construir-hi nous dies.
Ara toca baixar a la terra i tornar a la realitat. Jo crec que només llavors acabaràs d'entendre del tot que Toronto ha estat una utopia; això sí, una utopia que has tocat amb els dits.
Això és filosofia apressada perquè ho vegis abans de marxar, però m'entens, oi?
:)
Publica un comentari a l'entrada